El cesaropapisme, mot nascut a mitjans del segle xix, designa un sistema de govern temporal (cèsar) qui, amb voluntat de dominació universal, cerca exercir el seu poder sobre els afers espirituals (el poder espiritual del papa). L'emperador usurpa doncs el poder sobre els afers de l'Església. Ocupa, a més, un lloc privilegiat a l'esfera legislativa i teològica de l'Església.[1] En el cas de les monarquies, es pot parlar de teocràcia reial.[2] El problema que posen les relacions entre els poders temporal i espiritual és el següent: que és saber que dirigeix el nom de Déu; cal, per tant, determinar si és el Papa o el Patriarca qui està sotmès a l'emperador en tant que ciutadà romà o si l'emperador està sotmès al papa en tant que cristià. El naixement del cesaropapisme és contemporani a la conversió de l'emperador Constantí a inicis del segle iv. Aquesta mena de govern està lligada a l'antiguitat tardana i a l'Imperi Romà d'Orient. A Occident, es refereix al període otonià.